Alfons el Magnànim. Rei d'Aragó, de Nàpols i de Sicília (1396-1458). L'expansió catalana al sud d'It

Alfons el Magnànim va ser un dels monarques més brillants del segle xv. Malgrat tot, «els tres reis trastàmares han estat figures incòmodes per a la historiografia catalana», escriu Flocel Sabaté. Vicens Vives destacava que l'originalitat històrica del Magnànim es fonamenta en el fet d'haver centrat l'eix dels seus dominis en el regne de Nàpols, conquerit el 1442 i convertit en el centre de l'Imperi catalanoaragonès. I hi afegeix: «En donar a la seva conquesta una existència' italiana, el Magnànim l'empeltà d'idees catalanes, perquè només Catalunya havia tingut idees mediterrànies en la Corona d'Aragó». Alfons el Magnànim va conquerir Nàpols, va sotmetre el papat a la seva voluntat, va doblegar el poder de Gènova i va combatre els avançaments turcs als Balcans. Des de Nàpols i Sicília va contribuir a la fructificació del Renaixement fent de mecenes de les arts i dels sabers. Ara és el moment de retornar a l'única aproximació rigorosa i completa escrita sobre el Magnànim, l'obra d'Alan Ryder, publicada el 1990 després d'una llarga i intensa recerca. Juntament amb El naufragi de Catalunya. La guerra Civil Catalana del segle xv, Ryder completa la història dels moments crucials del nostre passat. Des d'aquests dos llibres magníficament escrits, com indica Abel Cutillas, «es pot començar a refer la història de Catalunya». «Una obra monumental, completa i equilibrada, que aprofundeix en un personatge que va néixer i es va formar com a noble castellà, va esdevenir hereu de la Corona d'Aragó i afrontà les tensions polítiques i socials dels territoris rebuts, alhora que s'endinsava en una realitat mediterrània que el conduiria a esdevenir un príncep italià, portador de les profecies que el definien com a defensor de la Cristiandat enfront del perill turc i receptor i impulsor d'un nou concepte de monarquia, amarat d'Humanisme. Ryder és capaç d'encaixar els diferents vessants d'aquesta realitat complexa i posar la figura del Magnànim en el seu lloc històric. Per això, a hores d'ara, la seva aportació continua essent no sols vàlida sinó imprescindible». Flocel Sabaté.